ESPÉRAME EN EL CIELO
Ha mort el cineasta i amic Jaime Camino
El director i guionista, Premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català, Jaime Camino Vega de la Iglesia, va morir a Barcelona el dissabte 5 de desembre de 2015. Des de l’Acadèmia, ens sumem al dol per la pèrdua d’un cineasta tan significatiu pel cinema català i informem que avui dilluns 7, a les 17.30h, s’obrirà la sala de vetlla i que la cerimònia de comiat es celebrarà dimarts 8 a les 12:30 al Tanatori de Les Corts de Barcelona. Nascut a la capital catalana l’any 1936, Camino va ser un director de la memòria, centrant bona part de les seves obres cinematogràfiques en la història de l’Espanya del segle XX, i molt especialment al voltant de la Guerra Civil. Autor de tretze llargmetratges, documentals i de ficció, al llarg de la seva trajectòria va rebre importants distincions com el FIPRESCI a Berlín per la seva pel·lícula Las largas vacaciones del 36 (1976), el Premi Sant Jordi pel documental La vieja memoria (1977), el Premi Nacional de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya per El llarg hivern (1992) i el Premi Túria per la seva darrera obra, el documental Els nens de Rússia (2001). Va rebre també els premis a la trajectòria cinematogràfica Sant Jordi (2001) i la Medalla al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona (2006), a més del primer Premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia del Cinema Català el 2009. Camino, tanmateix, també va ser un important actiu en altres camps relacionats amb el setè art, cofundador de l’Institut de Cinema Català l’any 1975 i cineasta associat a les primeres mostres de l’Escola de Barcelona. Anteriorment, l’any 1963, va fundar la productora Tibidabo Films, a través de la qual va cuinar la majoria de la seva filmografia, entre la que també destaquen diversos curtmetratges documentals primerencs com El toro, vida y muerte (1962) o Centauros (1962) o els films Mi profesora particular (1973) –protagonitzada per Joan Manuel Serrat–, Dragon Rapide (1986), –amb Juan Diego i Vicky Peña i guió d’ell mateix i Román Gubern– o El largo invierno (1992), amb Vittorio Gassman.
Com a escriptor va publicar varies obres: el recull de poesia Juventud y sentimiento (1953), l’obra teatral La clara en el huevo ajeno (1959), les novel·les La coraza (finalista al Premi Nadal, 1960) i Moriré en Nueva York (1996), i l’assaig El oficio de director de cine (1997).
ANTONIO LLORENS